Aquesta entrada del blog és especial, perquè no recomanaré cap llibre, faré una cosa millor: dedicar unes paraules a una autora, Silvia Adela Kohan, que ens ha deixat aquesta setmana i que durant tants anys va formar part de la meva vida.
Em resulta impossible pensar en ella únicament com una autora. Va ser una companya de camí. Aquest és un homenatge a algú que m’ha vist créixer professionalment i sempre ha estat al meu costat. Una dona que admiro profundament, que em va conèixer quan jo era molt jove, mentre feia entrevistes per a la seva revista Escribir y Publicar, i que ja no em va deixar anar mai.
Sempre em donava consells professionals molt valuosos, però més endavant es va convertir en una amiga sàvia, en una segona mare, com deia ella, i les seves paraules ja no es referien només a la feina, sinó també a la vida. Per això no puc evitar estar trista.
Ella estava més preparada que jo per a aquest moment. La mort forma part de la vida, però a mi encara em costa assumir que en aquest camí perds físicament persones que t’han deixat empremta i que trobaràs molt a faltar. Alguna cosa em diu que sempre serà a prop, però no poder sentir mai més la seva veu ni poder-la abraçar encara em fa mal.
Hem compartit llibres, projectes, il·lusions, alegries, preocupacions i converses que anaven molt més enllà de la feina. Al llarg de tots aquests anys vaig aprendre de la seva intel·ligència, de la seva sensibilitat i de la seva extraordinària capacitat per ajudar els altres a comprendre’s millor i a viure amb més consciència. I, tot sovint, ho feia a través de la literatura.
Com a autora, crec que encara no ha obtingut el reconeixement que mereixia, tot i ser una de les persones que més en sabia, de lletres, però al món editorial li costa ser just i tant de bo amb el seu llegat puguem aconseguir allò que ella desitjava.
Avui sento una tristesa immensa, però també una gratitud enorme.
Gratitud per la seva confiança, pel seu afecte, per la seva generositat i per tots els moments compartits. Hi ha persones que passen per la nostra vida i persones que s’hi queden per sempre. Ella n’és una.
El seu llegat continuarà viu en els seus llibres, en els seus ensenyaments i en totes les persones a qui va ajudar a fer de l’escriptura una eina per a les seves vides. Jo em quedo amb el seu somriure, amb les nostres converses i amb l’orgull d’haver estat la seva agent, però sobretot d’haver pogut dir-li amiga, d’aquelles amigues de debò, de les quals n’hi ha ben poques.
Gràcies per tot, Silvia. Afortunadament, en les nostres últimes trobades vam poder parlar-nos a cau d’orella i dir-nos aquelles coses importants que sempre compartíem quan estàvem juntes. La nostra última sortida al teatre va ser meravellosa. Aquell sopar amb autors, que són amics, en què vaig poder seure al teu costat i donar-te la mà per sota de les estovalles, una manera de donar-nos força mútuament, com sempre fèiem. I el teu esforç per venir a la festa del nostre 25è aniversari, l’última vegada que et vaig poder veure en persona, va ser el nostre comiat: una abraçada llarga, dues paraules a cau d’orella, i els teus ulls van dir tota la resta: «Continua endavant, Sandra, nena meva, has treballat de valent, però vas pel bon camí».
Sé que seràs en un lloc meravellós, on es mereixen ser les bones persones, i que des d’allà continuaràs guiant-me, dient-me les veritats, però sempre animant-me a seguir endavant. Descansa en pau, amiga.
