Aquest blog és especial per a mi, i molt sincer, perquè hi torna l’Alejandro Palomas en majúscules. L’Alejandro és un mag de les paraules, i en aquesta novel·la cada detall compta. La manera com narra aquesta història és realitat en estat pur disfressada d’encant. Em vaig enamorar d’aquest llibre i li vaig dir a l’Alejandro: «Això és un petit tresor que compartirem amb els teus lectors més fidels; ets tu en estat pur, però espero que els qui encara no t’han llegit et descobreixin amb aquesta autèntica meravella».
La Mika té set anys i acaba de descobrir que una família es pot dividir en dues cases sense que ningú li expliqui com ha de viure a partir d’ara. Els seus pares s’han separat i ella intenta posar ordre a un canvi massa gran amb preguntes que els adults no sempre saben respondre. Qui entén millor el seu desconcert és el seu avi Tadeo.
Junts emprenen un projecte insòlit: transformar el pati en un bosc. Planten arbres, els posen noms i creen un lloc on l’àvia Celia continua present. El que comença com una aventura compartida es converteix en una manera de parlar sobre l’absència, la por i tot allò que no podem controlar.
A Casa, l’Alejandro Palomas torna a mirar el món des de la infància sense simplificar-ne les emocions. La Mika observa, pregunta i extreu les seves pròpies conclusions mentre aprèn que allò que perdem no sempre desapareix del tot. La relació entre la nena i el seu avi sosté una història sobre l’amor entre generacions i l’empremta que deixem en aquells que ens estimen.
La bellesa de la novel·la es troba en els gestos més petits: plantar un arbre, compartir un silenci, recordar algú sense convertir la seva absència en el centre de tot. En aquesta història, l’autor torna a trobar màgia en la quotidianitat i converteix un pati en un espai on reconstruir-se.
L’Alejandro Palomas és autor d’obres com El temps que ens uneix, Una mare, Un gos, Un amor, Una vida i Un fill, guardonada amb el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. La seva obra, traduïda a més de vint-i-cinc llengües, es caracteritza per la sensibilitat amb què retrata els vincles familiars, la pèrdua i les emocions que sovint continuen sense nom.
Casa ja és a les llibreries. Una lectura delicada i lluminosa per a aquells que saben que hi ha històries que no parlen del que passa, sinó del que roman. I hi ha coses que, encara que no les vegem, continuen sent-hi.
