Susana Rodríguez Lezaun no ha abandonat la novel·la negra, que estiguin tranquils els seus fidels lectors.

Però molts autors, més dels creieu, tenen en el calaix novel·les d’aquelles que han escrit en un moment d’inspiració, perquè el seu cos els demanava escriure allò, i es topen amb els seus editors i agents que els diem aquella frase que no volen escoltar: «Ara no és el moment d’aquesta novel·la».

Poden haver-hi moltes raons diferents per les que els hi diem, però la principal sol ser que aquesta novel·la no entra dins del gènere que està publicant en aquest moment, i despistaríem als lectors. 

No és una mania del món editorial, sinó una realitat en la majoria dels casos. I encara que és difícil d’explicar a l’autor i que aquest ens escolti, Susana, autora obedient com n’hi ha poques, ens va fer cas. No obstant això però, sempre va tenir una espineta clavada al cor per aquesta novel·la més literària guardada en aquest calaix màgic. 

En ella parla d’una guerra, i de les emocions més profundes i doloroses de la condició humana. Així que, després de diverses novel·les, vam decidir apostar per Mañana acabará todo, que portava un altre títol, amb una editorial on tingués sentit situar-la.

Navona editorial va apostar per aquesta veu més literària d’una autora amb un nom ja en el mercat. Arribar fins aquí no va ser fàcil, i ara hem de convèncer al públic, però una novel·la com aquesta no podia estar més en el calaix.

Perquè parla de la guerra, concretament la de Iugoslàvia, que sembla que ja ningú recorda perquè, lamentablement, han vingut i estem vivint altres guerres. (A vegades no entenc com el món pot continuar girant amb aquests fronts oberts tan pròxims a nosaltres i no siguem capaços de fer res per a evitar-los o posar-los fi).

En aquesta novel·la, enmig d’una plana entre camins estrets i camps silvestres, hi ha un bordell. En Fiodor es va formar en els millors restaurants de França, però ara treballa com a cuiner en aquell casalot i fa cas a tot el que la Rita, la madame, li mana. El que li és impossible imaginar és que la guerra els arrabassarà aquell lloc del món, l’única llar que tots dos han conegut. Després de set llargs i devastadors anys, en Fiodor tornarà a aquella casa per a reconstruir els fonaments de l’edifici i els de la seva pròpia ànima. Haurà d’aprendre a conviure amb la Dunja i la Daniela i veurà créixer a en Zoran i, a poc a poc, podrà tornar a cuinar. 

Amb un estil esmolat i irònic, Susana Rodríguez Lezaun retrata a través dels seus personatges l’agonia de la lluita per un demà incert i inassolible. Una història de com la guerra paralitza la vida dels qui la sofreixen, però també de resiliència i de lluita per reconstruir des de les cendres a la recerca d’un futur millor. 

Un novel·la escrita fa anys, però que malauradament està de rabiosa actualitat per una guerra que sempre és el mateix: dolor i mort de persones innocents que estan en un lloc on creien segur. I que, d’un dia per l’altre, sense saber per què, ho perden tot. Uns altres, com en el cas d’en Fiodor, accepten i sobreviuen per a reconstruir allò que una guerra els va arrabassar.

No hauríem publicat aquesta novel·la si no tingués sentit fer-ho. Ara més que mai ho té, perquè novel·les com aquesta ens recol·loquen a través d’una història que t’atrapa, i et fa reflexionar en què l’ésser humà no canvia i ensopega sempre amb la mateixa pedra. 

I que, per molt que creiem que un conflicte té una raó de ser, les guerres en sí mateixes li fan perdre el sentit a tota raó i s’emporta per davant massa coses bones.