Hi ha qui assegura que els objectes tenen ànima. Que la seva existència, tan diferent de la dels éssers humans, guiada per l’ús i el silenci, ens marca d’una manera irreversible. Que ens acompanyen durant tota una vida, embellint els nostres dies, recordant-nos moments i persones importants… I que, de vegades, fins i tot, estan destinats a unir-nos tot i les distàncies.
Ángeles Doñate torna al panorama literari després del seu èxit amb L’últim vagó (títol original El último vagón), tant en llibre com a Netflix, sent una de les pel·lícules més vistes durant els primers dies de la seva estrena.
Amb la seva novel·la La vida en una tassa de té (títol original: La vida en una taza de té), ens explica les històries de Sakura, Karen i Maria, que transcorren per camins paral·lels. Podria semblar que no tenen res en comú; tot i això, les vides unides per un fil fràgil, però a la vegada indestructible: la presència quotidiana d’una tetera de color verd jade amb canes d’or vell. Un objecte que, lluny de ser insignificant, porta impregnada una història que es va teixint amb les de totes les mans per les quals va passant.
Una història que marcarà l’existència d’aquestes tres dones, acompanyant-les en els moments bons i dolents, que els aportarà bellesa amb què il·luminar les seves passes i brindant-les ajuda per emplenar les seves vides de sentiment. En definitiva, atorgant-les la força necessària per aconseguir els seus destins, de la mateixa manera què, la tetera, viatja fins aconseguir el seu.
Una obra sobre trobar-se i perdre’s, sobre les coincidències i casualitats de la vida que acaben lligant-nos a persones e instants completament inesperats, i sobre l’esperança que sorgeix en els moments més durs.
Qui no té un objecte del qual no es vol desfer? Doncs aquesta novel·la explica aquest fil invisible que ens uneix a alguna cosa, i que, sense voler, ens relaciona amb altres persones quasi sense saber-ho. Pura màgia.
