El dia 25 va veure la llum una novel·la que estàvem esperant amb molta il·lusió en l’agència, Estirpe de sangre, de Sandra Aza, publicada per Planeta. Després de l’èxit de Libelo de sangre, on l’autora ens va deixar neguitosos, mostrant-nos el món del carrer i de les misèries, al Madrid del Segle d’Or, ara ens porta a l’univers de l’aristocràcia. Estirpe de sangre, la continuació de Libelo de sangre, recupera aquests personatges que ens van enamorar i lliga els caps que van quedar solts i comença on acabava l’anterior.
És l’hora de restaurar l’honor familiar, és l’hora de culminar la venjança.
Després de l’acte de fe que l’ha deixat orfe, Alonso acudeix a la Inclusa per a recuperar al seu germà Diego, però allí enfronta la pitjor de les notícies quan li comuniquen que el nen va morir poc després d’ingressar. Trencat de pena, es recolza en els seus amics Juan i Antonio, els qui l’ajuden a superar aquesta nova pèrdua submergint-li en el dur però fascinant món de la picardia. Sobreviu als carrers de Madrid, té catorze anys, però aparenta els setze que fingeix tenir, i viu cames ajudeu-me, mantenint-se amb furt i exercicis de tahúr en les timbes. Alonso té una missió, a la qual s’ha compromès davant si mateix: estudiar Lleis, convertir-se en advocat i restituir l’honor de la seva família. No vol la venjança per mitjans que no siguin legals, sinó que la justícia condemni als culpables i reconegui la innocència dels seus pares. Només llavors recobrarà la seva veritable identitat. En general, vol, quan sigui advocat, aconseguir justícia per als qui, mereixent-la, no l’obtenen. Vol impartir justícia des de la Justícia.
Una nit rescaten d’un atracament a don Gonzalo Soto de Armendía, marquès de Velarde, qui els recompensa incorporant-los al servei de la seva casa. Aquesta nova bolcada en la vida d’Alonso li obrirà les portes d’un altre Madrid molt diferent al que coneix, el de l’aristocràcia; li submergirà en una infinitat d’aventures i desventures; li posarà en el camí a persones que marcaran el seu futur i també el seu passat, i, sobretot, li brindarà l’oportunitat de consumar la seva venjança i a la fi restaurar l’honor dels Castro.
Al costat de la trama, els personatges o el context històric, el suspens i l’emoció són dos ingredients que sobresurten en Estirpe de sangre. En referència al primer, l’autora aplica la recepta del gran Hitchcock, que ell mateix resumia així: «un home està assegut en una butaca sota la qual hi ha una bomba; ell no ho sap, però l’espectador sí». És a dir, l’espectador -el lector, en aquest cas- sap sempre més que els personatges. I aquest contrast carrega de tensió el relat.
D’altra banda, els temes de fons d’Estirpe de sangre venen embolicats en una intriga digna de les millors mostres del gènere. Això és palpable en el desenllaç, quan un heterogeni grup de personatges s’uneixen, cadascun amb una tasca -«Tots a treballar. La partida ha començat»- per a desemmascarar als Valcárcel i resoldre definitivament tot allò relacionat amb el libel de sang i les seves conseqüències. En aquest grup variat que, entre altres coses, ha de localitzar als desapareguts testimonis dels delictes dels Valcárcel, hi ha nobles, plebeus, un pròfug de les galeres, un advocat llest i de fosca trajectòria, i un testimoni essencial que és un nen mut.
Una de les grans jugades de la novel·la és presentar un fresc social de l’època a través dels seus personatges. Aquests van de l’aristocràcia a les classes més populars. Com en la novel·la anterior, l’autora va teixint amb mà mestra els múltiples fils que componen Estirpe de sangre; un absorbent ordit de personatges, situacions i casualitats (o causalitats) que marquen el desenvolupament dels esdeveniments. L’atzar, amb les seves voltes i revoltes, trobades i desacords dels protagonistes, successos afortunats i inconvenients imprevistos, té un gran pes en el relat. Aquesta és una història, com diu un dels seus personatges, els fils dels quals manegen els fats. O, com diu Alonso cap al final de la novel·la, «ni la vida ni l’amor solen escriure la història com ens agrada».
Una novel·la esplèndida, que estic segura que captarà l’atenció dels lectors que ja són fans de Libelo, i arrossegarà als pocs que encara no han llegit la primera, perquè Sandra Aza aconsegueix amb aquesta bilogía fer la gran novel·la sobre Madrid que encara no existia.
