Quan vaig llegir aquesta nova novel·la juvenil d’en Francesc, vaig pensar en el seu recorregut com a autor dins d’aquest gènere i, com sempre, és coherent amb qui és ell. No sabia què significava boiximà, un títol difícil de recordar al principi, però que cobra tot el sentit quan llegeixes aquesta novel·la tan especial.
Representa un ideal de vida salvatge i autosuficient. El protagonista utilitza la paraula boiximà per imaginar-se a si mateix com algú capaç de viure del bosc, sense dependre del món exterior, guiant-se només per les seves mans i el seu enginy. És una metàfora de llibertat. Forma part d’una aventura adolescent, però també d’aquell desig que molts adults hem sentit alguna vegada: el de descobrir qui som, satisfer la necessitat d’identitat i d’autodescobriment i reconnectar amb la natura. Una novel·la juvenil que recomano per a tots els públics.
El món es torna a tancar. Les normes tornen. La por s’escola en les converses quotidianes. I, just en aquest moment, dos adolescents decideixen fer el contrari del que dicta la lògica: sortir corrents cap al bosc.
Així arrenca El boiximà, una novel·la que no es conforma a explicar una aventura, sinó que planteja una fugida física com a preludi d’una fugida interior. Perquè no es tracta només de sobreviure entre arbres i silencis, sinó de descobrir qui ets quan tot allò conegut desapareix.
En Toni viu en un petit poble del Montseny i sempre ha sentit una atracció gairebé magnètica pel bosc proper. Quan l’amenaça d’un nou confinament plana sobre les seves vides, arrossega en Miguel, el seu millor amic, cap a una decisió tan impulsiva com reveladora: escapar i viure com autèntics homes del bosc.
Sense tecnologia. Sense adults. Sense xarxa de seguretat. Només sacs de dormir, navalles, mans joves i una idea romàntica de la llibertat.
Ben aviat, el bosc deixa de ser un refugi idealitzat i es converteix en un territori que posa a prova el cos, l’amistat i les certeses. La fam, la por i els errors comencen a aflorar. I aleshores arriba el gir: en Toni descobreix que no estan sols. Que algú més s’amaga entre els arbres. I aquella trobada l’obligarà a enfrontar-se a una cosa molt més incòmoda que el perill exterior: la seva pròpia essència.
El boiximà combina ritme, tensió i emoció amb una mirada profunda sobre la identitat, l’amistat i el pas cap a la maduresa. És una història de supervivència, però també de revelacions. D’aquelles que arriben quan ja no pots continuar fugint i et veus obligat a mirar-te de cara.
En Francesc Miralles, amb una llarga trajectòria com a especialista en psicologia i espiritualitat i autor traduït a més de seixanta idiomes, torna a demostrar la seva habilitat per connectar amb els grans conflictes interiors a partir d’històries aparentment senzilles. La seva experiència divulgant conceptes com l’ikigai s’hi filtra de manera subtil, sense discursos explícits, deixant que sigui la mateixa narració la que formuli les preguntes importants.
Aquest llibre no parla només a lectors joves. Parla a qualsevol que hagi sentit alguna vegada l’impuls de desaparèixer del mapa, de començar de zero, de comprovar qui seria si tot allò conegut s’apagués de cop.
El boiximà és una invitació a endinsar-se al bosc, sí, però sobretot a entrar en aquell territori incòmode i necessari on es defineix qui som de veritat. Un viatge que enganxa, sacseja i deixa pòsit.
