Després de la Caiguda no va quedar res reconeixible. Només cendres, murs i por. Els zombis dominen l’exterior i la humanitat sobreviu com pot, tancada en Reserves que prometen protecció a canvi d’obediència. En aquest paisatge devastat creix l’Astria Liverman, lluny de qualsevol èpica, a l’Abocador, el lloc on van a parar els qui no importen. Allà no es somia a salvar el món, s’aprèn a no morir.
Acadèmia Z no comença amb herois, comença amb supervivents. I això ho canvia tot.
La selecció de l’Astria per a l’Acadèmia Z marca un abans i un després. No perquè sigui un premi, sinó perquè és una condemna disfressada d’oportunitat. A l’Acadèmia, els joves no s’hi formen, s’hi modelen. Es trenquen i es reconstrueixen com a armes al servei d’un sistema que necessita combatents desesperats per mantenir la il·lusió de control. Les proves són físiques, mentals i morals, i cadascuna deixa clar que sortir-ne amb vida no sempre equival a guanyar.
Si t’atrauen les històries on la tensió no dona treva, aquí hi trobaràs rivalitats que cremen, aliances que s’esquerden i decisions que fan més por que qualsevol horda de zombis. El veritable terror no sempre és a l’altra banda del mur, i l’Astria ho descobrirà quan comenci a entendre què s’espera realment d’ella i quin és el preu d’obeir.
El gran encert d’aquesta distopia young adult és l’equilibri entre acció i foscor. Té el pols narratiu d’Attack on Titan, la cruesa competitiva d’Els jocs de la fam i un element zombi que no és decoratiu, sinó essencial per parlar de deshumanització, poder i sacrifici. No és només una lluita contra els no morts, és una lluita per no convertir-se en un més, encara que continuïs respirant.
Darrere d’aquesta història hi ha F. M. Wylde, un autor que escriu exactament els llibres que li hauria agradat llegir. Es nota en la construcció del món, en el ritme implacable i en la manera d’entendre l’heroi, no com algú perfecte, sinó com algú que tira endavant fins i tot quan tot convida a rendir-se. El seu amor per les històries èpiques i els universos apocalíptics conviu amb una mirada molt humana sobre la por, la pèrdua i la necessitat de creure en quelcom, encara que el món s’hagi trencat.
Si busques una distopia addictiva, fosca i amb personatges que se’t queden enganxats, aquest llibre no és una recomanació tèbia: és un advertiment. Comences per curiositat i continues perquè necessites saber fins on pot arribar l’Astria i què està disposada a perdre per sobreviure.
Quan tanquis l’última pàgina, no miraràs igual els murs que prometen seguretat ni els qui decideixen qui mereix ser salvat. I això, en una bona distopia, és exactament el que hauria de passar.
