La primera vegada que obrim un llibre solem tenir un motiu per fer-ho; tanmateix, El telèfon de Déu és d’aquelles lectures que semblen triar-te a tu, i no al revés. Aquesta novel·la arriba amb una promesa silenciosa: la d’acompanyar-te en una cerca que potser ni tan sols sabies que havies iniciat.
El seu punt de partida és tan desconcertant com poderós: un home vençut per la tristesa decideix convidar a sopar un desconegut i rep a canvi el número de telèfon de Déu. El que podria semblar una extravagància es converteix en una trucada —literal i metafòrica— que trasbalsa la seva vida. Una veu a l’altra banda de la línia ho sap tot sobre ell: les seves ferides, les seves pors, els seus desitjos més profunds. I, sobretot, allò que mai no s’ha atrevit a preguntar.
El que segueix és un viatge íntim ple de misteri, emoció i claredat espiritual. El protagonista planteja aquelles preguntes que tots hem formulat en silenci: per què patim, quin sentit té l’amor, on s’amaga el propòsit de l’existència. Amb cada conversa, la novel·la desplega un diàleg honest entre allò humà i allò transcendent, entre la raó que dubta i la fe que anhela comprendre.
Aquesta és la força real d’aquesta història: ens convida a mirar més enllà sense exigir que deixem de ser qui som. No sermoneja, no imposa, no pretén convertir. Proposa. Acompanya. I permet que cada lector trobi la seva pròpia ressonància en aquestes trucades que semblen dirigides, en realitat, a qualsevol de nosaltres.
Inspirada en una història real, la novel·la combina la sensibilitat i l’experiència espiritual d’en Francesc Miralles, que amb l’ajuda de dos col·laboradors, l’Adriana Hernández i en Marc Vives, signen un text que es llegeix amb fluïdesa però que perdura molt després de tancar l’última pàgina.
Si busques una novel·la que et commogui, que encengui preguntes i que et regali una manera diferent de contemplar la vida, El telèfon de Déu és una aposta segura.
