UNA VIDA

Quant sap una mare? Quant calla, quant diu, quant menteix? Mentre les mares viuen, els fills som fills per sobre de tot. Pengem de les nostres mares com l’escalador del seu mosquetó, no importa l’edat, no importa la distància. Si fins a la seva mort predominen els seus gens, després de la seva mort ho fa l’absència. «Si la mamà em veiés?», «La Mamà s’estarà rient, segur», «Què pensaria la mamà d’això?». Parlem amb elles quan ningú ens veu, perquè sabem que estan, tot i que no les veiem. Sabem que són eternes.

La tarda en què Fer, Emma i Silvia porten a urgències a la seva mare, afligida del que sembla una lleu infecció, no imaginen que la vida ha disposat per a ells un escenari totalment inesperat. Després del breu ingrés, en sortir de l’hospital el paisatge familiar és un altre: els tres germans es converteixen a la força en fills i cuidadors mentre es preparen per a la possible orfandat que potser deixarà un ser tan excèntric i insubstituïble com Amalia.